CONTES D'ARREU EL MÓN

Hi ha per tothom...

Fari l' ase

Miquel Essombrs- Camerún

Fa molt de temps, quan va néixer la memòria dels humans, encara no sabem exactament quan era, els ases, com totes les altres criatures que habitaven la terra, vivien en un país on no els mancava res. Quin error varen cometre? Ningú no ho ha sabut mai i potser no ho sabrà mai ningú. Sembla que un dia, una gran sequera arrasà aquell país, a través del qual s'anà estenent una fam terrible. Després de paraules i més paraules en consells i assemblees interminables, es va decidir que la reina Fari i el seu seguici de cortesanes marxessin a la recerca de terres menys desolades, regions més hospitalàries i un país més benèfic.

Per seguir llegint el conte clickeu el dibuix

CONTES D'ARREU EL MÓN

"JAPÓ"

YOSAKU I L'OCELL MÀGIC

Tsuyoki Yama

Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d'un bosc. Aquest noi s'anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat.Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S'hi acostà i va veure un ocell en una trampa.- Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t'ajudaré.El deslligà de la trampa. L'ocell va marxar volant, content, fent vols d'alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku.Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se'n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta.-Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku.Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir:-Passa i escalfa't.Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d'aquell camí.-És de nit- va dir Yosaku.I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.- Sí, m'agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.- No em cal, gràcies.- Doncs bé, pots quedar-te - va dir Yosaku.Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa.Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content.Va continuar nevant un dia i un altre.I ella li va preguntar: - Puc quedar-me fins que acabi de nevar?- És clar que sí -va dir Yosaku.Passaven els dies i no parava de nevar.Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku: - Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.- Sí -va contestar Yosaku.- A partir d'avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l'habitació mentre ella estigués teixint la roba.Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l'habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l'habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:- Quina roba més bonica!- Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d' AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI.- Ja en faré més -va contestar Otsuru.Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l'habitació.Ella va dir: - He acabat de fer-lo però és l'última vegada que ho faig.-Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.- Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.Yosaku li va dir que ja no se'n podia fer més, que era impossible; però davant l'amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força.Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades.-Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l'habitació; cada vegada s'aprima més.Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru.Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l'habitació.Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l'ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.-Al final m'has descobert el secret. Jo sóc l'ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir.-Perdona'm! No marxis! -li va dir Yosaku.Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se'n va anar.Yosaku va cridar plorant:- Espera'm si et plau, torna aquí!L'ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.

CONTES D'ARREU EL MÓN

EL SOLDÀ, EL FORMATGE I ELS RATOLINS

Hassan Ahmad Dezfuli ( Iran )

Hi havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res.A aquest soldà li agradava tant el formatge que tan sols es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges més saborosos.Però darrerament hi havia una altra cosa que el preocupava. Resulta que l'olor dels formatges havia atret centenars de ratolins que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I el pitjor era que es menjaven els formatges del soldà.Finalment, un dia que va trobar un ratolí dins el formatge que s'estava menjant, es va empipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers i els va dir que, si l'endemà no havien desaparegut tots els ratolins del palau, els desterraria del seu regne per sempre més.Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el soldà, es van quedar molt preocupats i no sabien què fer. Després de molt pensar van arribar a una solució i l'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gats de la ciutat cap al palau. Quan els ratolins van veure els gats van fugir corrents, i el soldà es va quedar més content que unes pasqües.Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau, des del saló del tron fins a la cuina, i fins i tot esgarrapaven la cara del soldà. Dins el palau només se sentia els marrameus dels gats.El soldà, a qui no li agradava gens viure amb els gats, va enviar a buscar els consellers una altra vegada i els va demanar que el salvessin d'aquells gats. Els consellers es van passar tota la nit desperts buscant una solució. L'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gossos que poguessin trobar a la ciutat. Quan els gats van veure els gossos van fugir corrents i el soldà es va quedar més content que un gínjol.Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tant bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. El soldà, que no podia suportar els gossos, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per treure els gossos del palau. Després de molt pensar se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir als criats que anessin a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar al palau tots els gossos es van escapar i el soldà es va quedar més content que unes pasqües.Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els lleons es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Com que els lleons eren tan grossos, la gent del palau tenia molta por, a més a més amb els seus rugits no deixaven dormir a ningú. El soldà que tenia molta por dels lleons, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per fer fora els lleons del palau abans que es mengessin a tothom.Els consellers van pensar molt i molt i finalment van decidir enviar a buscar un ramat d'elefants. Quan els lleons van veure els elefants van fugir amb la cua entre les cames. I el soldà en veure que no quedava cap lleó es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Amb les seves grans potes ho feien malbé tot i el pitjor era que xafaven tots els formatges del pobre soldà. El soldà, que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava contínuament els seus consellers que fessin alguna cosa abans que els elefants el tornessin boig.Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom quina cosa podia fer por als elefants perquè ja estaven desesperats. Per fi un criat els va dir que havia llegit en un conte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers estaven contents i van anar a veure el soldà i li van explicar que, per fer fora els elefants del palau, haurien de tornar els ratolins. El soldà es va aixecar cridant que no volia de cap manera que els ratolins tornessin al palau i es mengessin els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finalment el soldà va haver d'acceptar. Quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos.Ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del soldà, però el soldà no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas en els elefants.

CONTES D'ARREU EL MÓN

"Suïssa del cantó alemany"

EL GERMANET I LA GERMANETA

Beatrice Nyffenegger

El germanet agafà la seva germaneta de la mà i li digué:- D'ençà que la mare és morta no tenim ni una bona hora, la madrastra ens pega cada dia i si ens acostem, ens aparta a puntades de peu. El nostre menjar són dures crostes de pa. Fins i tot està molt millor el gosset sota la taula: li tira de tant en tant una cosa bona. Que Déu tingui pietat de nosaltres! Si això ho sabés la nostra mare... Vine, anirem tots dos a conèixer món.Caminaven tot el dia pels prats, per camps i pedres, i, quan plovia, la germaneta deia: - Déu i els nostres cors ploren plegats.Al capvespre arribaren a un gran bosc i estaven tan cansats de gemegar, de gana i del llarg camí, que varen asseure's dins d'un arbre buit i quedaren adormits.L'endemà al matí, quan es despertaren, el sol ja havia pujat molt amunt, i dintre l'arbre hi feia calor. Aleshores el germanet digué:- Germaneta, tinc set; si sabés on hi ha una font petita, hi aniria i beuria; em sembla sentir murmurejar-ne una. S'aixecà el germanet, agafà la germaneta de la mà i començaren a buscar la font. Però la madrastra dolenta era una bruixa i ella havia vist que els dos infants havien marxat, els havia anat seguint de puntetes, d'amagat, com solen fer les bruixes, i havia maleït totes les fonts del bosc. Trobaren una font que saltava espurnejant per damunt de les pedres i el germanet volgué beure aigua. Però la germaneta sentia com parlava, tot mormolant: - Qui begui de mi, es convertirà en un tigre.I la germaneta exclamà: - Si et plau, germanet, no beguis, perquè et convertiràs en una fera i em destrossaràs.El germanet no va beure, tot i que tenia moltíssima set, i digué:- Vull esperar fins arribar a la propera font.Quan varen trobar la segona font, la germaneta s'adonà que també aquesta deia: - El qui begui de mi serà un llop, el qui begui de mi serà un llop".Aleshores la germaneta cridà: - Germanet, si et plau, no beguis, ja que si ho fas, el convertiràs en un llop i em devoraràs. El germanet no va beure i digué:- Vull esperar fins arribar a la font següent, però llavors haig de beure, diguis el que vulguis, perquè ja tinc massa set. I quan varen arribar a la tercera font, la germaneta sentí com deia: - El qui begui de mi, es convertirà en un cabirol. La germaneta suplicà:- Oh, germanet, no beguis, altrament et convertiràs en un cabirol i t'escaparàs. Però el germanet tot seguit s'havia agenollat a la vora de la font, s'havia inclinat i havia begut aigua. Quan les primeres gotes havien tocat els seus llavis, ja jeia allà, convertit en cabirolet. La germaneta plorava veient el seu pobre germanet encantat i el cabirolet també plorava i jeia tristament al seu costat. A la fi, la nena digué:- Calla, estimat cabirolet, jo mai no t'abandonaré.Aleshores es va treure la lligacama daurada i la posà al coll del cabirolet, arrencà joncs per trenar un cordill ben flonjo, lligà l'animalet i l'anà conduint bosc endins. Al cap de molta, molta estona varen arribar a una caseta. La nena entrà a mirar-la, i com que era buida, pensà: - Aquí ens podem quedar a viure. Buscà tot seguit fulles seques i molsa per fer un llitet tou per al cabirolet i cada matí sortia a cercar arrels, baies i nous, i herba tendra. L 'animalet li ho menjava de les mans, alegre i enjogassat. Al vespre, quan la germaneta estava cansada i havia recitat la seva pregària, posava el cap damunt de l'esquena del cabirolet, que li feia de coixí, i s'hi adormia dolçament. Al germanet tan sols li hauria mancat el seu cos humà: haurien tingut una vida meravellosa.Durant un temps, doncs, visqueren ben sols en aquest bosc. Però aleshores va passar que el rei d'aquest país celebrà una gran cacera al bosc. A través dels arbres ressonaren les trompes de caça, els lladrucs dels gossos i els crits alegres dels caçadors. El cabirolet ho sentia i tenia moltes ganes d'anar-hi també. - Ai -es queixà- germaneta, deixa'm sortir i participar en la cacera, no puc resistir més.I tant li ho demanà, que ella finalment li donà permís.- Però -li digué- no deixis de tornar al vespre. Jo, als caçadors salvatges, els tanco la meva porteta. Perquè et conegui, truca i digues: Germaneta meva, deixa'm entrar. Si no ho dius d'aquesta manera, no obriré la porteta.Aleshores el cabirolet sortí fora i es trobà molt bé i content a l'aire lliure.El rei i els seus caçadors van veure l'animal gallard i el varen perseguir, però no varen pas ésser capaços d'atrapar-lo. I quan pensaren que ja el tenien, ell saltà per damunt de la bardissa i desaparegué. Quan ja fosquejava, anà corrents cap a la caseta, trucà i digué:- Germaneta meva, deixa'm entrar.S'obrí la porteta, i ell entrà per descansar tota la nit sobre el seu llit pla. L'endemà continuà la caça i quan el cabirol tornà a sentir les trompetes i el "ho, ho!" dels caçadors, se sentí desassossegat i pregà:- Germaneta, obre'm, haig de marxar.La germaneta li obrí la porta tot dient: - Però al capvespre has de tornar i has de dir les paraules convingudes.Quan el rei i els caçadors tornaren a veure el cabirolet amb el collaret daurat, tots l'empaitaren, però era massa ràpid i àgil. La persecució durà tot el dia i a la fi els caçadors l'encerclaren i un d'ells li ferí un xic el peu; així que anava coix i s'allunyà a poc a poc. Un dels caçadors el seguí fins arribar a la caseta i escoltà com deia:- Germaneta meva, deixa'm entrar. Veié com s'obria la porta i com tot seguit es tornava a tancar. El caçador es fixà en tot, anà a trobar el rei i li contà què havia vist i sentit. I el rei digué:- Demà ha d'ésser una altre dia de caça.La germaneta es va espantar molt quan va veure que el seu cabirolet estava ferit. Li netejà la sang, li posà herba i li va dir: - Fica't al teu llit, estimat cabirolet, així et posaràs bo.Però la ferida era tan poca cosa, que l'endemà ja no notava res. I quan tornà a sentir la gresca de la caça digué:- No puc aguantar-ho, haig de participar-hi; a mi no m'atraparan pas.La germaneta exclamà plorant: - Ara et mataran i jo em quedaré sola, aquí al bosc, oblidada del món. No et deixo marxar.- Doncs em moriré de tristor -respongué el cabirolet.- Quan sento les trompes de caça, em sembla que haig de sortir de fogó.La germaneta li obrí la porta amb el cor trist i el petit cabirol corregué content i alegre bosc endins. Quan el rei el veié, manà als seus homes:- Perseguiu-lo durant tot el dia fins que es faci de nit, però que ningú no el toqui.Després de la posta de sol, el rei digué al caçador: - Vine, ensenya'm la caseta del bosc. I quan es trobà davant la porteta, trucà i cridà: - Germaneta estimada, deixa'm entrar.Aleshores s'obrí la porta i el rei entrà i trobà una donzella tan bonica com mai no n'havia vist cap. La noia s'espantà quan s'adonà que no havia entrat el cabirolet, sinó un home, que portava una corona d'or al cap. Però el rei la mirà amb benevolença, li donà la mà i féu: - Vols venir amb mi cap al meu castell, i ésser la meva estimada esposa? - Oh sí! -va respondre la noia- però el cabirolet m'ha d'acompanyar, no el vull pas abandonar. I el rei digué:- Pot quedar-se amb tu, mentre visquis; no li faltarà mai res.En aquest moment arribà el cabirolet, la germaneta el tornà a lligar amb el cordill de joncs, l'agafà i sortí de la caseta del bosc. El rei muntà la donzella formosa damunt del seu cavall i la conduí al seu castell.Amb gran esplendor se celebrà el casament. Ella fou la reina i visqueren feliços durant molt de temps. Tenien cura del cabirolet que saltava alegrement pels jardins del castell.Però la madrastra dolenta, que era la culpable que els nens haguessin fugit de casa, estava ben convençuda que la germaneta havia estat destrossada per les feres del bosc i que el germanet, com a cabirolet que era, l'havien matat els caçadors. Quan es va assabentar que estaven tan benaurats i que s'ho passaven tan bé, l'enveja no la deixava en pau i només pensava com podia destruir la ventura de tots dos. La seva pròpia filla, lletja com un pecat i tan sols amb un ull, li feia retret que aquesta sort no hagués estat per a ella:- Jo hauria hagut d'ésser una reina! - Estigues tranquil·la -deia la vella, i la consolava- Quan hagi arribat el moment oportú, ja tindré alguna cosa a l'abast de la mà.Passava el temps i la reina havia portat al món un fill preciós. Com que el rei havia anat a caçar, la vella bruixa es transformà en una cambrereta, entrà a l'habitació on es trobava la reina i li digué:- Veniu, el bany està preparat; us anirà bé i us donarà noves forces. De pressa, abans que es refredi.També hi havia la seva filla i entre totes dues portaren la feble reina a la cambra de bany i l'estiraren dins la banyera. Aleshores tancaren la porta i s'escaparen corrents. I vet aquí que a la cambra de bany havien encès un foc infernal, així que la jove i bonica reina s'ofegà en poc temps. Portat a terme això, la vella agafà la seva filla, li col·locà una còfia i la posà al llit de la reina. També li donà el cos i l'aparença de la reina. Únicament no li fou possible de tornar-li l'ull perdut. Per tal que el rei no se n'adonés, ella s'havia de girar del costat on li faltava l'ull. Al vespre, quan el rei tornà i s'assabentà que li havia nascut un fillet, se n'alegrà molt i va voler anar a veure la seva estimada esposa. Però la vella cridà ràpidament: - De cap manera! Deixeu tancada la cortina, no és convenient que la reina vegi la llum. Encara ha de reposar. El rei retrocedí i no s'adonà que en el llit reposava una reina falsa.Però quan tocaren les dotze de la nit i tothom dormia, la mainadera, que es trobava a l'habitació del nen, al costat del bressol, veié com s'obria la porta i entrava la reina vertadera, la qual agafà el nen del bressol, el tingué en braços i li donà el pit. Llavors li arreglà el coixinet, el tornà a posar al llitet i l'acotxà amb un edredó. Es recordà també del cabirolet, anà al racó on descansava i li acaronà el llom. Aleshores tornà a sortir silenciosament. L'endemà al matí la mainadera preguntà als guardians si havia entrat algú al castell durant la nit. Però ells contestaren: - No, no hem vist pas ningú.I d'aquesta manera la reina venia moltes nits, sense dir mai cap paraula. La mainadera la veia sempre, però no gosava dir res. Quan ja havia passat un temps, la reina començà a parlar durant la visita nocturna dient:- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?Dues vegades vindré tan solsi llavors ja mai més.La mainadera no li va tornar contesta; però quan ja havia desaparegut, anà a trobar el rei i li ho contà tot. El rei digué:- Déu meu, què és això? La nit que ve jo vetllaré prop del meu fill.Al vespre anà a l'habitació del nen i a mitjanit tornà a aparèixer la reina, que digué:- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?Dues vegades vindré tan solsi llavors ja mai més.Aleshores amoixà el nen com ho feia sempre, abans d'anar-se'n.El rei no gosava dirigir-li la paraula, però es quedà a vigilar també durant la nit següent.Ella tornà a dir:- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?Dues vegades vindré tan solsi llavors ja mai més.El rei no va poder aguantar-se més. Se li acostà i digué: - No pots ésser una altra que la meva estimada esposa.I ella li contestà:- Sí, sóc la teva estimada esposa -i en aquest moment recobrà la vida per la gràcia de Déu, i tornà a estar sana i eixerida.Tot seguit contà al rei el delicte que havien comès la bruixa malvada i la seva filla, i del qual ella havia estat la víctima. El rei les féu portar totes dues al tribunal i foren sentenciades. La filla fou conduïda al bosc, on les feres la destrossaren. La bruixa la van tirar a una foguera, on es cremà deplorablement. I quan ja només hi havia una mica de cendra, el cabirolet tornà a tenir el seu cos humà. La germaneta i el germanet varen viure molt feliços, fins a la fi de llurs dies.

CONTES D'ARREU EL MÓN

"COSTA D'IVORI"

LES MENTIDES DE L'ARANYA

Lluís Piñot (català que ha viscut temporades a Costa d'Ivori i ha fet reculls de folklore i rondalles)








Fa molt de temps, el rei tenia una filla que es deia Hama, i per provar el nivell d'intel·ligència i civilització de la seva societat, i també per trobar-li un marit que fos prou intel·ligent i noble, va fer saber al poble que donaria la mà de la seva filla a aquell que endevinés el seu nom.L'Aranya, de posició humil, va enginyar-se un estratagema per poder accedir a la cort del rei. Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per poder volar.Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca de l'Arbre de les Paraules que es troba al bell mig del pati de palau. L'esposa del Rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla:- Hama, Hama!, Corre, surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca de l'Arbre de les Paraules!- On! On és? -va preguntar la filla mentre sortia de la seva cambra. En sentir això, l'Aranya va aixecar el vol. Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla del Rei i entrar a formar part de la reialesa.Arribant al poble, l'Aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom de la filla del Rei.Com que el Rei havia donat la seva paraula, va haver de consentir el casament de la seva filla amb l'Aranya i es varen celebrar les noces. La festa va durar una setmana i els balls i les cançons no varen parar en tot el temps. Un cop casats, l'Aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap de nou mesos varen tenir el primer fill.El temps va anar passant i el fill anava creixent.Un capvespre l'Aranya estava assegut al portal de casa i el seu fill jugava amb unes pedretes prop del seu pare. De sobte, l'Aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret de la seva trampa per descobrir el nom de la seva esposa, i el fill, que ho va sentir, va anar a explicar-ho a la seva mare.La filla del Rei es va enfadar molt.- Així que vas utilitzar una trampa vulgar per saber el meu nom! -va dir-li la seva esposa- no ens mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa del meu pare!Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves coses. Un cop les va tenir preparades; aleshores, va deixar el farcell a terra i va anar a la cambra del seu fill, l'Aranya va entrar a la cambra de la seva dona i, d'amagat, va ficar-li uns quants ous dins del farcell.Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill de la mà i els dos farcells i, sense esperar més, va anar a casa del seu pare. L'Aranya els va acompanyar, i quan van arribar davant del Rei, abans que la dona pogués dir res, l'Aranya va dir:- Pare i Rei meu, la teva filla em desobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca, i jo em quedo sense pollets per poder honrar els avantpassats.- Això no és cert!- va replicar Hama enfadada.- No sóc pas jo qui diu mentides -va dir l'Aranya amb un somriure irònic-sinò digues-li que t'ensenyi el farcell.El rei, en veure els ous trencats dins el farcell de la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir:- Filla, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que, agafa les teves coses i torna amb ell cap a casa.Al cap de pocs dies l'Aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com el seu fill la podien sentir.Hama, enfadada, sense dir ni paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses; però mentre preparava el del seu fill, l'Aranya va anar corrents al camp i va collir nyams i, d'amagat, els va ficar dins el farcell de la seva dona. Quan Hama i el seu fill varen marxar cap a casa del seu pare, l'Aranya també els va acompanyar, i igual que l'altra vegada, abans que Hama pogués dir res al seu pare, l'Aranya va parlar:- Pare i Rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans de madurar. Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes de reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat i aquí ens tens.Llavors l'Aranya va agafar el farcell de la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi havia ficat, i els va mostrar al rei.El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir:- Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que agafa de nou les teves coses i torna amb ell cap a casa.Al cap de pocs dies, l'Aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant de Hama i el seu fill, i una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar de casa.Com les altres vegades, quan van ser davant del rei, l'Aranya va parlar abans que Hama pogués dir res:-He donat a la teva filla molts atuells de cuina i ella els ha anat trencant tots per manca de cura. Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia de parar compte de no trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes de valor i aquí ens tens. Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell.- Això és tot mentida! -va dir Hama abans que el seu pare digues res- L'Aranya, el meu marit, és un veritable mentider. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i després els nyams verds, per tal de fer-me quedar com una mentidera al teu davant, però aquesta vegada, abans de sortir de la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes de valor que ell hi havia ficat per enganyar-te.L'Aranya, en sentir això, es va escapar corrents per tal de no fer el ridícul en descobrir-se les seves mentides.El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es quedessin amb ell.L'Aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt a la llum i tot s'ensorra.








Com podeu suposar, el concepte civilització , en aquest cas, es refereix al grau en què els valors de la societat africana estaven assumits per la població.En els pobles baulés, la societat està dividida en castes, i cada família pertany a una casta. La casta de la noblesa és la més alta i és molt difícil accedir-hi si no és per vincles familiars.En la majoria de contes baulés, l'Aranya personifica l'engany, l'astúcia i les mandangues.En tots els poblets, a la plaça o part central, hi ha aquest arbre , i és allí on es troben les persones per fer assemblees, judicis o discussions per prendre decisions que facin referència a la vida del poble.Pels africans, la paraula donada té un gran valor. Com que són cultures que no coneixien l'escriptura, tot passava de pares a fills a través de la paraula. Nosaltres, per trencar un tracte, hem de fer-ho signant papers, per això ha perdut valor la paraula.Els avantpassats o ancestrals, són molt presents en la religió tradicional dels pobles de Costa d'Ivori, i es considera que des del més enllà, protegeixen els seus descendents. És per això que se'ls venera i se'ls hi ofereixen sacrificis.

CONTES D'ARREU EL MÓN

CONTES D'ARREU EL MÓN

Amb aquest recull de contes es preten contribuir a donar a coneixer la gran varietat de cultures i la importància de les històries que expresen la manera de pensar i sentir dels pobles.

Ara podem llegir alguna d'aquestes narracions:

"SUÈCIA"

EL CONTE DE POMPERIPOSSA I EL SEU GRAN NAS

Lena Mansson

"Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es deia Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella mateixa. Podeu imaginar-vos com era? Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres dents. A les mans tenia un munt de berrugues i a l'esquena tenia una gran gepa. També mastegava tabac, a l'igual que un home; era molt fastigosa. Ella vivia sola en una caseta al mig del bosc; la seva caseta estava feta de xoriços, pernils, i, en comptes de maons hi havia bombons. Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, ni tan sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s'hi acostava el convertia en una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica més. Això era un càstig! En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills: un príncep que s'anomenava Pep i una princesa que es deia Pepa. Un dia van passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir "Ah" o "Oh".- Volem anar al bosc -, digué el príncep Pep.- Ah! -digué el servent, i els va acompanyar.Després d'una estona van arribar a un pantà i el servent va mullar els seus peus perquè portava sabates de seda.- Oh! -va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes.Però abans de marxar es va posar el dit al nas i digué:- Ba!Això significava: "espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni amb les meves grans botes ben posades". Però, és clar, això no ho podien entendre els fills del rei, i així doncs van continuar el seu camí, allunyant-se cada cop més del castell. Aquest bosc era el mateix on vivia Pomperipossa! Tots els ocells van començar a piular: - Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu! Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana: - Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc sis monedes, quantes en tens tu, princesa? - Jo només en tinc una -va dir la princesa Pepa- però sé fregir pomes. - Llavors quasi saps cuinar -digué el príncep Pep-, tu pots ser la meva serventa. Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta de Pomperipossa, que estava feta de xoriços, pernils i bombons. - Anem a sopar -digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço de la casa. Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme de la casa i els mirà. - Entreu, entreu -va dir-. Jo sóc la vostra fada. Vaig a fer-vos uns creps amb melmelada. El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que tenien molta por. - Mmmmmm -digué Pomperipossa, i els mirà-. No he menjat ànecs fa molt de temps... I en dir això va fer uns gestos màgics i, de sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van convertir-se en dos ànecs petits i blancs. - Uiiii -digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia encantat el príncep Pep i la princesa Pepa en ànecs, el seu nas havia crescut una mica més. - Això t'està bé per malvada!- digueren tots els ocells del bosc. - Anem a buscar ajut -van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els aconsellés. La cigonya és l'ocell més savi de tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per estudiar els jeroglífics de les piràmides.- Ara anireu a nedar, ànecs meus -digué Pomperipossa. I els va conduir al llac amb el seu gran bastó.- Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc aquesta nit. - Hahaha! - van dir els nens-. No voleu dir ccc,creps amb melmelada?!?!Perquè, com sabeu, els ànecs nomé poden menjar gripaus negres i herba mullada i això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis. Pomperipossa era a la vora del llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg com les seves cames. De sobte, va sentir un cruixir darrera seu i es girà. Era el servent que havia tornat del castell i després havia estat buscant els fills del rei desesperadament. - Ah! -digué el servent quan va veure Pomperipossa- Ba! -digué tot traient la seva espasa per tallar el seu nas. Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal. - Piu, piu... -digué el pardal, tot saltant ... - Hahaha -van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa. - Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos -va riure Pomperipossa molt contenta de si mateixa. - No hi ha res que pugui trencar l'encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d'aquí a molts milers d'anys -va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo de tabac de cop. - Tan de bo que passi això -digueren tots els ocells. - M'esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar -digué Pomperipossa tot remullant el seu nas a l'aigua per refrescar-lo. Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc que no havia menjat res des de feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i Pomperipossa va començar a cridar. - Aaahh!!! Però el cranc no va deixar de pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort. - Aaaaahhh!!!- Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir -va dir la cigonya. I ella digué la veritat perquè els ocells mai no diuen mentides.Aleshores es va trencar l'encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent.- Ah, Ba, Bé!! -digué el servent tot agafant les mans del príncep Pep i la princesa Pepa i van començar a córrer fins arribar al castell.Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt.- Na! -digué el servent per calmar-lo... i llavors, el rei va entendre que havien estat encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res. Ell va quedar molt commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els va donar la poma del regne, la meitat a cada un.Pomperipossa es va convertir en una pedra... Tu encara pots anar a veure-la si vas en aquest llac. Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a ser com abans. El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas de la Pomperipossa i ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes del voltant.Però quin dia és?... Això només ho sé jo ... i no us ho diré pas!!!

CONTES I LLEGENDES

També podem trobar altres contes i llegendes com...

"La llegenda de Sant Martí",

"En Serrallonga, el bandoler" ,

"En Pere sense por" ,

"El moro musa"

"Guifré el pilós"

"La princesa de la sal"

...

Més contes i llegendes populars catalanes...

EN PATUFET

Vet Aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill petit petit com un gra d’arrós. La veritat és que els pares es van quedar una mica parats, però de seguida se’l van estimar i li van posar el nom de Patufet.
Els dies van anar passant un darrere l’altre. Ara en Patufet ja caminava i ja parlava, però de créixer, no creixia. No creixia ni beneïa. Sempre va ser menut com un gra d’arròs. Això sí, era bellugadís i treballador com un ocell.
Un dia la seva mare era a la cuina fent el dinar. Estava remenant un arròs amb conill que els àngels hi cantaven.
Però quan va anar per posar-hi el safrà, es va adonar que ja no en quedava ni una engruna.
Sí que estic ben guarnida, ara! – va cridar la bona dona.
Però en Patufet, que la va sentir, va saltar de seguida:
Ja aniré corrents a compra-ne!
La mare es va posar les mans al cap i va fer:
Què dius, ara, fill meu! ¿Què no veus que la gent del carrer no et veurien i et trepitjarien?
Però en Patufet era del morro fort i rondinava i plorava i picava de peus:
Que no, que aniré cantant ben fort i així em veuran i no em trepitjaran!
I com en Patufet marranejava de valent i la mare necessitava el safrà, al final el va deixar sortir. Li va donar un duro i li va dir:
Vés i demana un duro de safrà. I vigila que no et trepitgin, que et deixarien fet una coca!
En Patufet va agafar el duro i se’l va carregar a l’esquena com si portés una roda de molí.
Ja tenim en Patufet corrent pel carrer amb el duro a l’esquena. I com que no volia quedar fet una coca, anava cantant a tota veu:
Patim patam patum,
homes i dones del cap dret,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet
I la gent que passaven per la seva vora quedaven ben espantats de veure un duro que caminava i que cantava. No veien que a sota el duro hi havia un nen petit petit com un gra d’arròs.
Cantant cantant, en Patufet va arribar a la botiga de Ca la Rojals i va cridar ben fort:
Vull un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.
Quan la botiguera va sentir aquella veueta, tota es va atabalar: ¿D’on sortia aquella veu? ¿Qui hi havia?. La pobra dona vinga mirar i remirar pels racons de la botiga.
Però ¿qui hi ha, si no veig ningú? – deia.
I en Patufet cridava mig enfadat:
Sóc jo, en Patufet. ¿qué no em veiue? Em teniu aquí davant, sota el vostre nas, i vull que em doneu un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.
La botiguera encara s’anava espantant més. Fins que al final es va adonar que a terra hi havia un duro que ballava. ¿Què devia ser allò? Va recollir el duro, però per més que se’l mirava no entenia com podia ser que parlés.
I mentre ella remenava el duro, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar:
¿Em voleu donar un duro de safrà per tirar a l’arros amb conill que està fent la mare?
La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc de terra on abans hi havia el duro. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera de Ca la Rojals encara deu tremolar, després de veure que el duro de safrà caminava tot solet.
Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà:
Patim patam patum,
homes i dones del carrer,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet.
Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer.
Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta.
Ets molt bon minyó – li va dir.
I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa.
Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada.
Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no. Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen!
Tan bon punt va ser a fora, en Patufet va començar a cantar per por que no l’aplanessin d’una treptijada.
Quan ja havia fet un bon tros de camí, es va adonar que començava a ploure.
Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerrar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí.
Però amb això, mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou amb la seva esquella dringant. El bou, que no tenia por d’aquelles quatre gotes de pluja, va trobar que li aniria ben bé de fer un bon dinar de cols. Es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet. I ja els tenim tots tres rodolant gola avall.
Mentrestant, el seu pare esperava que li portessin el dinar. I espera que esperaràs, va acabar perdent la paciència. Aleshores, va agafar els trapaus i se’n va anar cap a casa tot rondinant. En arribar, es va queixar a la seva dona perquè s’havia descuidat de dur-li el dinar. Però la dona, més de set vegades esgarrifada, va explicar-li que el dinar l’hi havia portat en Patufet, i que qui sap què li devia haver passat.
Llavors també el pare es va esgarrifar, i tots dos van començar a passar ànsia. Van sortir a fora i van enfilar el camí, tot cridants:
Patufeeeeet, on eeeeeets?
Però en Patufet no sortia per enlloc.
Fins que , arribats a la vora de l’hort, van sentir una veueta llunyana llunyana que contestava:
A la panxa del boooooou, que no hi neva ni hi plooooou!
I aleshores, més animats, ells vinga a cridar:
Patufeeeeeet, on eeeeeets?
El nen hi tornava:
A la panxa del booooou, que no hi neva ni hi ploooooou!
I en acabar hi afegia:
Quan el bou farà un pet sortirà en Patufet!
I al capdavall de tot, el bou va fer el pet, i el menut d’en Patufet va sortir disparat. Però amb l’empenta que duia es va quedar enganxat en un arbre. I si no l’en han tret, encara hi deu ser.

Quan expliquem el conte sempre l'acompanyem amb la cançó

En Patufet
Patim,patam,patum

homes i dones del cap dret.

Patim,patam,patum

no trepitgeu en Patufet

EL TIMBALER DEL BRUC

Aquesta és una altra llegenda, podem trobar noticies sobre ell, a més per a qui no ho hagi vist mai, entre el 5 i el 6 de juny es pot anar a veure, és un espectacle maco de veure, i viure-ho!

Corria el juny de l'any vuit,tot just en sos primers dies,quan per pobles i masiesla feina anava al descuit.
Ningú es cuidava del blatque pels camps ja groguejava;ningú la vinya es miravan i la verdura del prat.
Tothom amb rostre seriós i amb el pit de ràbia encès,sols parlava del francès que avançava victoriós de poble en poble, marcant el seu pas amb vilipendi,llacs de sang i fum d'incendi,cap llei santa respectant.
De Manresa i d'Igualada,d'Esparreguera i Sallent,vingueren noves dient que, cap al Bruc d'avançada,ja sortint de Barcelona.
Schwartz, general francès,amb tres mil homes o més,i amb artilleria bona,venien amb gran topell,encar que perdent un dia,puix la pluja els retenia rabiosos a Martorell.
-Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!Es diu que el fracès s'acosta?-Segura tens la resposta.Anem a aturar el seu pas!-Som pocs nosaltres ... Que ets ruc!-Som molts, perquè som valents.
Aixequem els sometents,i apa, minyons, cap al Bruc!
- I d'armes! No en tinc! Qui en deixa!-Jo ja tinc una escopeta-Jo un altre sense baqueta.-Fes-te-la amb vara de freixe.-Ben pensat! i municions?Faltarà plom, si no m'erro.tallerem barres de ferrode les reixes i balcons.El francès porta cuirassaque pel plom serveix d'escut,ja veuràs com les traspassa,però un dau ben cantellut.
La Verge de Montserrat mana que no ens hem d'abatre.Al Bruc, minyons, a combatre per la santa llibertat.
I dit i fet: tots a l'una,mal armats, nusos de pits,descalços, prô ben units,al Bruc a provar fortuna marxaren amb ardidesa,juntant-se a mitja jornada els sometents d'Igualada,sallent, Monistrol, Manresa,i d'altres pobles, que nobles acudiren d'ira encesosa trencar el jou dels francesos per nostres catalans pobles.
- Quants som? - Vaig sentir que un deia.- Comptem-nos - No sé per què!Un altre li respongué.--Deixa't d'aquesta taleia.Siguem mil o siguem cent,el número res hi fa.Aquí, si ets bon català ja ho ets tot: ets un valent.
-Jo català també en sóc!-vaig dir-me- Valor no em manca.però no tinc arma blanca ni molt menys arma de foc.Vull batre'm. Com ho faré?Armes, qui en deixa a un xaval?Calla! ... Ja en tinc: el timbal!Jo, del Bruc sóc timbaler;del timbal sé tots els trams repicar-ne amb força manya;ells als armats acompanya sempre el Diumenge de Rams.Ell, docs, deu acompanyara tota la gent armanadaque va al Bruc encoratjada nostra pàtria a defensar.
- Anem-hi!- Ja hi sóc!- De miningú en fa cas. Tant se val!Mes el vailet del timbal bé prou que es farà sentir.En un lloc de la muntanya,que ningú em veus i a tots miro,ben reclòs i lluny de tiro,vaig fer tots la campanya.
El francès arribà al Bruc,descuidat, ple de galvana,i al ser prop de can Massanaja es va sentir el trabuc.
Esverats, no veien pasd'on les descargues sortien!No els veien, però els tenien els nostres arran de nas.
Refet de la sotragada,el francès el pas atura,i arreplegar-se procuraper fer una ferma avançada enrotllant la nostra colla,però jo en aquells moments veig vindre nous sometentsi toco a mata-degolla.
Déu de Déu! el meu timbaltrobant ressò en conca i plana,de la terra catalana sembla alçament general.
El gavatx així ho pensa,creu que cent mil homes venen....i ni amb sa llengua s'entenen,ni saben trobar defensa.
Quin trull! Quina sarracina!Els nostres ... - Avant, minyons!Morin els negres morrions i visca la barretina!
Allò va ser una desfeta.Foc avant! Francès enrerea!Ens guiava amb fe sincera nostra Verge moreneta.
Tenint ells doble defensa en les armes per combatre,els nostres, un contra quatre,braç a braç, a lluitar es llença.
Res hi fa que siguin mési que vagin ben armats,ben lluïts i cuirassats.Que siguin molts, no hi fa res!
Nostra causa és justa i santa,i la sang pel cos ens bull.Del gran exèrcit l'orgull als catalans no ens espanta.A la barreja, companys!Falç al puny, que és temps de sega!Primer morts que fer-ne entrega de nostres lleis a uns estranys.I tal fou nostre brió,tal nostra força i delit que, lluitant a braç partit,els hi vam prendre un canó.Sent la pèrdua del francèstres-cents vint d'infanteria,setanta en cavalleria,i, per final, el que és més,d'aquella guerra, l'afront de que al Bruc, amb la fe vera,fou la batalla primera que perdé Napoleón.
Aquest és el fet cabal.Aquest és el fet gloriós que la Verge dels Dolors va ajudâ'ns amb son timbal.

CONTES I LLEGENDES POPULARS CATALANES

Aquestes llegendes potser no tant conegudes, son també un bon recull de la cultura catalana, hi podem trobar moltes, com

EL DRAC DE BANYOLES

Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.
Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.
La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats? - cridà un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.

Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.

També podem trobar una cançó molt maca, aqui la pdeu escoltar

CONTES TRADICIONALS

LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L'ESCALETA

Hi havia una vegada...
... una Rateta molt presumida que escombrava l’escaleta de bon matí, i es va trobar una moneda. - Què puc fer amb aquest dineret? - va preguntar-se la Rateta -

Si em compro ametlletes potser em cauen les dentetes!! Finalment, com que era tan presumida, va decidir comprar-me un llacet per la cueta.A l’endemà, la Rateta va sortir a escombrar l’escaleta, com feia cada matí, però aquell dia estava radiant amb el seu llaç, i tothom que la veia pensava en lo preciosa que estava.Al cap d’una estona, per davant de casa seva, van començar a desfilar els seus pretendents.
El primer en passar va ser el Ruc, i veient-la tan bonica li va dir:-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?

La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!

El Ruc va bramar: Iaaaa, Iaaaa, Iaaaa, Iaaaa …I la Rateta espantada li va dir: Amb aquesta veu eixordadora no em vull casar amb tuI el Ruc va marxar trist, molt trist.
Uns minuts més tard va passar l’Ànec i li va dir:-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?

La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!L’Ànec va fer : Quac, quac, quac, quac …I la Rateta esgarrifada li va dir: Amb aquesta veu tan forta no em vull casar amb tuI l’Ànec va marxar trist, molt trist.

Més tard va passar el Gos i va dir:-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?

La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!El Gos va bordar: Guau, guau, guau, guau …I la Rateta tapant-se les orelles li va dir: Amb aquesta veu tan sorollosa no em vull casar amb tuI el Gos va marxar trist, molt trist.
Instants després va passar el Gall i li va dir a la Rateta:-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?

La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!El Gall va fer: Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí …I la Rateta esglaiada li va dir: Amb aquesta veu tan estrident no em vull casar amb tuI el Gall va marxar trist, molt trist.
La Rateta va començar a posar-se nerviosa en veure que ningú era prou bon pretendent per a ella, però ben aviat va passar per allà el Gat que va dir:-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?

La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!El Gat va miolar: Miauuu, miauuu, miauuu, miauuuLa Rateta no s’ho podia creure!

Aquella veu tan dolça i melosa li havia arribat al cor, i li va dir: Amb aquesta veu tan … tan bonica si que em vull casar amb tu!!!!
El Gat i la Rateta es varen casar. Tothom va advertir a la Rateta sobre les intencions del Gat, però ella només recordava la seva veu i pensava en lo enamorada que estava.
Un dia, quan la Rateta estava despistada, el Gat va anar per darrera i, sense que ella pogués ni adonar-se’n, el Gat va clavar-li queixalada i se la va menjar!
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

DE VEGADES LES APARENCES ENGANYEN

CONTES TRADICIONALS

CONTES TRADICIONALS

LA CAPUTXETA VERMELLA

Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els ocells, esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
Caputxeta va posar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se 'n va anar a casa de l' àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era Caputxeta.
El llop va devorar a l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. no va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l' àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l' estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

La versió més antiga que es coneix és la que apareix en el recull de contes de Charles Perrault del 1697. Al final del conte dona una explicació explícita de la moral:

“D'aquesta història s'aprèn que els infants, i especialment les jovenetes boniques, ben educades i de bona família, fan molt malament d'escoltar-se els desconeguts; i no és estrany, doncs, que el Llop obtingui el seu sopar. Dic Llop, perquè no tots els llops són de la mateixa mena; n'hi ha un d'aparença encomiable, que no és sorollós ni odiós ni rabiós, sinó mansoi, servicial i amable, que segueix les noies joves pel carrer fins a casa seva. Ai d'aquells que no sàpiguen que aquests llops amables són, de totes aquestes criatures, les més perilloses! ”

ELS CONTES

Amb aquest bloc m'agradaría fer una repassada pel món dels contes. Penso que són una molt bona eina per treballar amb els nens. És un món que et permet somiar, viatjar per tot arreu i fer volar la imaginació. És un món en el que pots compartir milers d'aventures amb personatges de tota mena.
Podem trobar contes d'allà on vulguem, contes populars d'arreu del món, contes i llegendes populars catalanes, contes populars del Japó, d'Alemanya, de Suïsa, africans, ... i així podriem continuar fins donar la volta al món.
Ara explicaré una mica de tot aixó...

CONTES TRADICIONALS
A qui no li han explicat un conte tradicional com , "La Blancaneus", "Hansel i Gretel"...?
O qui no ha explicat un conte com "l'Aneguet lleig", "La ventafocs" o "La princesa i el pèsol" ?

Tothom coneix algún conte tradicional, són els de sempreaquets no es perden, en coneixem molts de nous pero a l'hora d'explicar-ne un, normalment anem a uscar aquells que tenim a la me´`oria, aquells que no s'obliden mai.